Els sindicats històricament, apareixen com a associacions obreres que tenen per missió defensar els drets dels treballadors enfront dels empresaris, per evitar ser explotats. Tot això en l'època de la Revolució Industrial. Aquestes organitzacions es finançaven sempre de les quotes pagades pels seus afiliats.
Des d'aquesta època han sofert àmplies transformacions concordes amb els temps i la societat.
Centrant-nos a Espanya, en l'època de la dictadura els sindicats verticals van tenir gran protagonisme en tota la política social del Règim (Obra sindical de l'habitatge, Educació i Descans, etc.), i la afiliació a ells era obligatòria per a qualsevol treballador. Els sindicats horitzontals estaven prohibits i actuaven en la clandestinitat i els seus dirigents històrics com Marcelino Camacho de CCOO van ser moltes vegades empresonats.
Acabada la dictadura, els sindicats verticals van ser dissolts, i es van legalitzar tots els sindicats horitzontals. Els recentment legalitzats sindicats el primer que van fer va ser reclamar l'anomenat patrimoni sindical, que era el conjunt de béns dels antics sindicats, que en teoria pertanyeria a tots els treballadors espanyols que van finançar amb les seves quotes i impostos tal patrimoni (més dubtós és el patrimoni anterior a la Guerra Civil).
Lentament es van ser distribuint béns i el model de clientelisme sindical, que com veurem es troba en el seu zenit actualment, es va ser configurant. Les noves generacions sindicals comencen a veure els avantatges de no dependre de les quotes d'afiliats si no que el millor és ser alimentats per l'estat.
Es dóna així la paradoxa que tots els treballadors, encara que no estiguem afiliats, contribuïm al sosteniment dels sindicats, vulguem o no, via imposats, igual que ocorria amb els sindicats verticals.
Al principi els líders sindicals van ser també diputats, per la qual cosa influeixen en les lleis que a ells interessaven.
El model sindical propicia la creació de la figura de l’alliberat, assimilable a l'antic enllaç sindical. És una persona que treballa parcialment o fins i tot és alliberat del treball (no del sou) per dedicar-se en teoria a les labors del comitè d'empresa. Neix així una organització que pretén controlar tot el possible la vida de l'empresa, les contractacions de personal, horari, avantatges socials i en cas d'anar malament les coses ERO i acomiadaments.
Se celebren eleccions sindicals i proporcionalment al nombre de treballadors es configuren els comitès. En la pràctica aquestes persones són la corretja de transmissió amb l'aparell del sindicat.
Aquest model s'ha anat enquistant en els sindicats, convertint-se en una força de xoc, reservada pels partits d'esquerra, que els manipulen, para quan es considera necessari treure'ls al carrer, en manifestacions que de vegades tenen arcaiques connotacions amb l'antic bolcheviquisme rus.
Una vegada explicada succintament l'evolució dels sindicats espanyols, vegem a continuació algunes xifres actuals. El govern actual els ha acaronat, donant-los un protagonisme irreal, i que no correspon al suport social amb el qual expliquen.
Comencem per les subvencions a les quals estan tan acostumats.
En 2.009 les ordinàries (segons el BOE) van ser de 15 milions vuit-cents mil euros, en nombres rodons, a les quals cal afegir aportacions extraordinàries i altres ingressos varis, que eleven la xifra a uns 20 milions d'euros.
Els afiliats en 2009 són amb prou feines un 17% dels treballadors, una de les xifres més baixes als països desenvolupats (Bèlgica, Finlàndia i Suècia compta amb el 80%). Això en temps de crisi indica el poc arrelament i prestigi que tenen els sindicats entre els vostres treballadors.
Els alliberats sindicals en tota Espanya han estat res menys que 57 mil, que segons la CEOE van costar 259 milions d'euros a empreses i organismes que els suporten.
En les eleccions sindicals l'abstenció és alta. En 2010 va superar el 50%, amb centres on solament van votar escassament el 30% de treballadors.
Per tant veiem un sistema amb alt cost per a les empresa, generosament subvencionat per l'estat i que té molt escàs nombre d'afiliats, i poc arrelament social.
La població treballadora, en la seva majoria no està d'acord amb aquest model, dubte de la seva eficàcia, i preferiria un model en el qual el sindicat visqués dels seus afiliats, com ocorre a Finlàndia. Molts espanyols recorden el cas PSV, d'habitatges, on modests treballadors van ser literalment estafats, encara que el Sr. Zapatero va cobrir part del forat amb diners públics.
Resumint, al meu entendre el model sindical espanyol, està desacreditat en la societat, manca d'implantació i té una eficàcia molt limitada. La seva força de convocatòria és cada vegada més escassa.
Caldria acabar amb aquest model subvencionat i d'alliberats tan cars, que sembla més propi del passat, i buscar uns sindicats moderns de cort europeista on estiguin per igual a gust els empleats de banca i els de construcció. I que aquest nou sindicalisme estigui més atent que ara a la formació i a la millora tecnològica, oblidant d'una vegada reivindicacions tranuitades, i potenciant una activitat moderna i integradora per als treballadors.
Per descomptat un sindicat autèntic deu viure dels seus afiliats, ja que la afiliació és lliure i voluntària, i molts treballadors no volen regalar-los part dels seus impostos.
Em temo que quan sigui necessari determinats partits que els han subvencionat els exigiran contrapartides polítiques, i el tocar els seus privilegis es presentarà com un atemptat a la classe treballadora, per part dels seus dirigents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada