Núria Bosch
Catedràtica d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona.
No fa gaire vaig
publicar un article on deia que, quan Catalunya estigués financerament ben
ofegada, el govern espanyol li oferiria una reforma del sistema de finançament
autonòmic. A més, aquest any toca revisar-lo.
En aquesta línia s'han
pronunciat recentment la líder del PP català i el ministre d'Afers Exteriors.
Alícia Sánchez-Camacho planteja el que anomena "un finançament
singular" per a Catalunya i García-Margallo creu que es pot frenar el
sobiranisme reformant el sistema de finançament.
Hi ha diverses raons
per afirmar que la reforma que s'oferirà al govern català no satisfarà en cap
sentit les seves aspiracions en aquesta qüestió: tenir la hisenda pròpia d'un
estat.
La primera raó és que el govern espanyol proposarà a Catalunya un model
dins del marc de la LOFCA, la qual cosa vol dir que Catalunya estarà dins del
règim general, igual que la resta d'autonomies. Aquesta és la voluntat que
manifesta Sánchez-Camacho, que parla d'un "model singular" per a
Catalunya dins de la LOFCA. Aquesta singularitat no pot ser gaire àmplia i,
lògicament, estaria molt allunyada de la singularitat que representa el model
foral.
Per altra banda, estar
dins de la LOFCA, a més de suposar el cafè per a tothom , també implica
que el govern de Catalunya no pot negociar bilateralment amb el govern
espanyol, sinó que ho ha de fer d'una manera multilateral. S'ha d'asseure a la
taula de les negociacions amb la resta de les autonomies.
La segona raó per
desconfiar del model de finançament que s'oferirà a la Generalitat és que no
implicarà l'administració dels impostos recaptats a Catalunya. El màxim que
proposa la líder del PP català són fórmules de col·laboració entre l'Agència
Tributària de Catalunya i l'Agència Estatal d'Administració Tributària. Això
vol dir que la clau de la caixa la seguiria tenint el govern espanyol. Per
tant, el govern català continuaria depenent dels recursos que li passés el
govern de l'Estat. El fet de tenir la clau de la caixa ha de ser un objectiu
irrenunciable per al govern de Catalunya.
La tercera raó és que
és poc probable que el nou sistema de finançament aporti gaires més recursos a
la Generalitat. Sánchez-Camacho també ha dit que el nou sistema hauria de
complir el denominat principi d'ordinalitat, i això és completament impossible
si el govern espanyol no transfereix a les autonomies molts més recursos,
qüestió que en la situació actual, de restriccions de la despesa i de falta
d'ingressos impositius, és completament inviable. M'explicaré.
Recordem que el
principi d'ordinalitat significa la posició relativa que tenen les autonomies
en termes de recursos per habitant abans i després de la contribució a la
solidaritat interterritorial. És a dir, si ordenem les comunitats autònomes de
més a menys recursos per càpita abans de l'aportació a la solidaritat, l'ordre
resultant ha de mantenir-se després de la corresponent contribució. Doncs bé,
el problema és que, actualment, perquè es complís el principi d'ordinalitat,
les autonomies que més haurien d'incrementar els seus recursos (Catalunya, les
Balears, Madrid) tenen un pes poblacional molt més gran que les autonomies que
estan més sobrefinançades (Astúries, Castella i Lleó, Extremadura, Galícia, la
Rioja). En conseqüència, si no s'aporten molts més recursos, les autonomies que
hi haurien de guanyar amb el canvi no arribaran a la posició que els
pertocaria. Així mateix, les que ara estan sobrefinançades es negaran a perdre
les seves posicions de privilegi.
Per tant, la reforma
del sistema de finançament que oferirà el govern espanyol no pot satisfer de
cap manera les aspiracions de Catalunya. Només el pacte fiscal que fins ara ha
negat el govern espanyol és acceptable, ja que representaria aconseguir una
hisenda pròpia, que és una estructura bàsica per a un estat.
És important explicar
als ciutadans catalans per què no és acceptable una reforma del finançament
autonòmic d'aquestes característiques, ja que el govern espanyol jugarà a
confondre la ciutadania dient que Catalunya no està satisfeta quan se li
ofereix la solució als seus problemes financers actuals.
Finalment, també és
important que el govern espanyol entengui que els catalans no renunciarem a
exercir el dret a l'autodeterminació a canvi d'un caramel com pot ser una
petita millora en el finançament. Una gran majoria de catalans volem un estat
propi i una consulta per exercir aquest dret, i volem canviar la nostra relació
amb l'estat espanyol; aquest és un objectiu que ja s'ha convertit en
irrenunciable. Per això, un hipotètic assoliment del pacte fiscal tampoc hauria
de frenar el procés, com sembla que volen alguns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada