Una sentència de l’Audiencia Nacional obre la porta a defensar la ultraactivitat dels convenis col·lectius

La sentència de l’Audiencia Nacional obre la porta a defensar la ultraactivitat conveni per conveni, empresa per empresa.

 

El passat 24 de juliol l'Audiencia Nacional va dictar una sentència que fa referència a la ultraactivitat dels convenis col·lectius. Aquesta sentència és favorable a la negociació col·lectiva i l'autonomia de les parts legitimades per a la negociació. El conveni sobre el qual es pronuncia disposa que "… denunciat el conveni i finalitzat el període de vigència restant o el de qualsevol de les seves pròrrogues, seguiran vigents les seves clàusules normatives fins que entri en vigor el conveni que el substitueixi...".

L'Audiencia Nacional entén en aquesta sentència que, donat que així ho van establir al seu dia les parts negociadores, el límit de la ultraactivitat no és d’aplicació. En ella s’aclareix que cal valorar el redactat de cada conveni col·lectiu per tal d'apreciar quina va ser realment la voluntat de les parts negociadores. La sentència és susceptible de recurs davant el Tribunal Supremo.

Per una altra banda, hi ha un pacte d'àmbit autonòmic sobre la fi de la ultraactivitat dels convenis segons el qual les parts, social i patronal, es comprometen a continuar negociant, així com a iniciar un procés de mediació o conciliació si així ho decideixen, el dictamen del qual serà vinculant; per tant, el temps no està esgotat i, mentrestant, les clàusules continuen vigents. L’exercici d’aquesta possibilitat de continuar la negociació correspon a les parts que formen la comissió negociadora.

A més, hi ha dos corrents d'interpretació: l’un creu que el conveni és una norma jurídica (llei); per tant, quan decau deixa de tenir efectes. L’altre el considera un contracte col·lectiu -de fet, les parts que el signen ho fan com a acte d'autonomia de cadascuna d’elles i no en exercici d’un poder públic legitimat per fer lleis. Si es tracta d'un contracte, l'eficàcia del contracte col·lectiu es trasllada als contractes individuals dels treballadors afectats. Si és així, les normes continuen vigents i per modificar-les cal atenir-se als procediments establerts, cosa que no suposa l'eliminació automàtica de les normes reguladores.

Per tant, lluny dels suposats automatismes en la supressió de la ultraactivitat, ens trobem davant d'una sèrie de camins a què recórrer, que dificulten la voluntat del Gobierno de l'estat espanyol i les patronals de pressionar a la baixa la negociació col·lectiva.

No podem acceptar el xantatge d’una suposada pèrdua automàtica de les condicions de treball; hi ha vies legals que podem utilitzar i, òbviament, disposem de la mobilització i la defensa de la negociació col•lectiva, conveni per conveni, empresa per empresa.

Retallades: una imatge objectiva i real (IV)

 En aquesta quarta entrega ens allunyem una mica de l’àmbit públic i ampliant l’objectiu focal a la resta de sector i de la societat en general per saber el per què de tot plegat i per veure quina ha estat l’afectació i quina resposta hem donat. Una visió que complementa i en part dóna excusa per a les agressions que el personal públic estem patint.

 

Podeu llegir el full fent clic aquí

Retallades, una imatge objectiva i real (tercera entrega)

 

 

Els incompliments de l'Estat amb Catalunya, el frau fiscal i les polítiques fiscals neoliberals són altres factors que distorsionen els pressupostos i que dificulten la realització de les polítiques socials adients per preservar i enfortir l'Estat del Benestar.

 

 

 

Podeu llegir aquest full clicant aquí.

Embarcats en la guerra de l'aigua

Article de Jordi Garriga publicat a L'econòmic

 

Agbar està implicada en molts litigis generats en diversos processos de privatització de la gestió de l'aigua | Agents socials, com ara la Intersindical-CSC, demanen que es retornin concessions a l'ACA.

 

En els últims temps, la notícia d'Agbar no l'hem trobada pas on s'escau, en el pla d'operacions d'expansió als mercats globals en què opera o en el dels mercats financers. L'hem vista immersa en les diverses batalles de la guerra de l'aigua.

 

Fa pocs dies, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) desestimava les mesures cautelars interposades per la Generalitat i companyies com Acciona, Aguas de Valencia, Aqualia i Sociedad Española de Abasteciminientos, que denunciaven que sense convocatòria prèvia de concurs, Agbar hagués constituït amb l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) una societat mixta en què mantindria el 85% de l'accionariat per gestionar el subministrament de l'aigua a la capital catalana i els municipis veïns de la seva àrea d'influència. El cas no és només un procés obert als tribunals, sinó que ha mobilitzat diverses forces de la societat civil, que han demanat formalment mitjançant un document d'al·legacions que les concessions d'Agbar siguin recuperades per l'administració pública, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), tot argumentant, amb la legislació d'aigües catalana, estatal i europea a la mà, que si no es fa així la Generalitat perd els seus béns, alhora que es posa en perill el cabal del Ter i la qualitat de l'aigua subministrada.

 

Tot això quan encara ressonen els canons de la gran batalla pel control del 50% d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL), en què l'adjudicació a Acciona, per 1.000 milions d'euros, va ser posada en suspens, en un curiós episodi de l'absurd, per un organisme supervisor de la contractació pública, l'Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC), de la part adjudicadora, és a dir, la Generalitat. Aquest ens va interpretar que la proposta amb què havia concursat Acciona queia en el defecte de forma, per l'alteració del calendari d'obres. Al litigi li resta un bon recorregut, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per saltar posteriorment al Suprem.

 

Les tribulacions d'Agbar no s'acaben aquí, i a Sabadell hi ha tot un front d'oposició a l'opa sobre la Companyia d'Aigües de Sabadell (Cassa), de la qual Agbar vol passar de posseir un 13,6% a tenir la majoria amb un 64,6%. Al si del mateix consell de la companyia, fins a tres membres van considerar que l'oferta de 60 euros per acció és menystenir el valor de Cassa i l'han vetada, mentre que al carrer les forces vives recorden a l'Ajuntament, que és titular del 23,6% de les accions, que el patrimoni de la ciutat no es pot vendre així com així. I el fet és que la CNMV encara no ha autoritzat l'opa.

 

Fora de Catalunya, Agbar també ha estat primer actor en altres funcions de la judicialització de l'aigua. A Andalusia, la localitat de Jerez de la Frontera ha recorregut, a través de la seva filial Aquagest Andalucía, contra la concessió de la gestió de l'aigua per 25 anys, que havia estat atorgada a la filial de FCC, Aqualia, a un preu de 80 milions. Agbar ha aconseguit el bloqueig als jutjats en denunciar que l'Ajuntament no li havia aclarit algunes qüestions sobre el plec de condicions.

 

I no podríem oblidar l'acarnissada disputa, de fa anys, per la gestió de l'aigua a València. A les maniobres de Suez Environment, màxim accionista d'Agbar, d'anar més enllà del 33% que ara té a la companyia valenciana, a principi d'any s'hi va sumar la suspensió del concurs de l'aigua a la localitat de Gandia, adjudicat en principi a Aguas de Valencia, però que es va aturar en exigir Agbar, l'antic subministrador, una indemnització de 86 milions que li corresponia per llei.

 

Són batalles de la guerra de l'aigua que propicia la crisi, quan els ajuntaments, per alleugerir els seus carregosos deutes, no s'hi pensen gaire a l'hora de privatitzar la gestió del subministrament, que ha desfermat una guerra sense quarter entre les concessionàries per controlar el major nombre de municipis.

Concentració davant la Torre Agbar per un conveni digne al sector d'aigües

La Intersindical-CSC és el sindicat majoritari a les demarcacions territorials de Girona i Tarragona i compta amb una important presència a Barcelona | Durant la concentració es tallà l'Avinguda Diagonal i s'atura el servei de Tramvia.

 

El passat dijous 6 de juny, es realitzà una concentració davant la Torre Agbar en demanda d'un conveni digne al sector d'aigües davant la immobilisme de la patronal. Durant la concentració, a la qual hi participaren delegades i delegats del sector i representants de la Intersindical-CSC, s'aconseguí tallar l'Avinguda Diagonal i interrompre el servei de tramvia.

 

Per a la Intersindical-CSC la mobilització és una eina bàsica per a afrontar l'actual conjuntura de crisi i enrocament de patronals i administracions que impedeixen que milers de convenis col·lectius es renovin, amb el conseqüent greuge que això suposa per als i les treballadores.

 

La negociació col·lectiva, eina bàsica de distribució de riquesa i defensa dels drets laborals, està sent atacada dins d'una ofensiva global contra els interessos de les classes populars. Per aquest motiu, des de la Intersindical-CSC s'està apostant fort per la mobilització com a eina de pressió. Així mateix, la Intersindical-CSC referma la seva aposta per superar l'actual marc legal existent i vertebrar una legislació laboral pròpia del nostre país que permeti a les classes populars recuperar els drets que ens han estat manllevats i conquerir-ne de nous, com ara la renda bàsica universal.

 

Des de la Intersindical-CSC fem una crida la nostra afiliació, als i les nostres delegades, a la població en general, a treballar units en l'assoliment de l'estat propi com a eina que ens permeti fer realitat la societat justa i igualitària que desitgem.

Sindicalització organització i mobilització!

El poble decideix, independència i justícia social!