dimecres, 31 de juliol de 2013

Una sentència de l’Audiencia Nacional obre la porta a defensar la ultraactivitat dels convenis col·lectius


La sentència de l’Audiencia Nacional obre la porta a defensar la ultraactivitat conveni per conveni, empresa per empresa.
 
El passat 24 de juliol l'Audiencia Nacional va dictar una sentència que fa referència a la ultraactivitat dels convenis col·lectius. Aquesta sentència és favorable a la negociació col·lectiva i l'autonomia de les parts legitimades per a la negociació. El conveni sobre el qual es pronuncia disposa que "… denunciat el conveni i finalitzat el període de vigència restant o el de qualsevol de les seves pròrrogues, seguiran vigents les seves clàusules normatives fins que entri en vigor el conveni que el substitueixi...".

L'Audiencia Nacional entén en aquesta sentència que, donat que així ho van establir al seu dia les parts negociadores, el límit de la ultraactivitat no és d’aplicació. En ella s’aclareix que cal valorar el redactat de cada conveni col·lectiu per tal d'apreciar quina va ser realment la voluntat de les parts negociadores. La sentència és susceptible de recurs davant el Tribunal Supremo.

Per una altra banda, hi ha un pacte d'àmbit autonòmic sobre la fi de la ultraactivitat dels convenis segons el qual les parts, social i patronal, es comprometen a continuar negociant, així com a iniciar un procés de mediació o conciliació si així ho decideixen, el dictamen del qual serà vinculant; per tant, el temps no està esgotat i, mentrestant, les clàusules continuen vigents. L’exercici d’aquesta possibilitat de continuar la negociació correspon a les parts que formen la comissió negociadora.

A més, hi ha dos corrents d'interpretació: l’un creu que el conveni és una norma jurídica (llei); per tant, quan decau deixa de tenir efectes. L’altre el considera un contracte col·lectiu -de fet, les parts que el signen ho fan com a acte d'autonomia de cadascuna d’elles i no en exercici d’un poder públic legitimat per fer lleis. Si es tracta d'un contracte, l'eficàcia del contracte col·lectiu es trasllada als contractes individuals dels treballadors afectats. Si és així, les normes continuen vigents i per modificar-les cal atenir-se als procediments establerts, cosa que no suposa l'eliminació automàtica de les normes reguladores.

Per tant, lluny dels suposats automatismes en la supressió de la ultraactivitat, ens trobem davant d'una sèrie de camins a què recórrer, que dificulten la voluntat del Gobierno de l'estat espanyol i les patronals de pressionar a la baixa la negociació col·lectiva.

No podem acceptar el xantatge d’una suposada pèrdua automàtica de les condicions de treball; hi ha vies legals que podem utilitzar i, òbviament, disposem de la mobilització i la defensa de la negociació col•lectiva, conveni per conveni, empresa per empresa.