Gabriel Borràs, expert de l'Agència actualment a l'Oficina del Canvi Climàtic, reclama que es porti a terme el full de ruta aprovat pel Parlament per salvar l'ACA i ATL.
En una entrevista de la plataforma Aigua és Vida –formada per organitzacions de la societat de procedència variada i que promou el manifest "L’Aigua, com la Vida, no és una mercaderia"–, Gabriel Borràs, expert coneixedor de l'aigua (no endebades de 2005 a 2011 va ser director de l'Àrea de planificació per a l'ús sostenible de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) –actualment és a l' Oficina Catalana del Canvi Climàtic, comissionat per la pròpia Agència–, reclama que es porti a terme el full de ruta aprovat pel Parlament de Catalunya pel que fa al finançament de l'ACA i Aigües Ter-Llobregat (ATL), per manera que no s'acabi privatitzant aquest última –que impediria pràcticament la regulació del règim de cabals ambientals dels rius catalans–, i es perpetuï "l'estat catatònic de finançament" que tant pateixen l'ACA com ATL.
Borràs, però, encara és més contundent: "Fa poc temps el president Jordi Pujol va declarar que l'ACA pot arruïnar el país. Jo, amb tots els respectes, li donaria la volta, a l'afirmació del president Pujol: en tot cas, ha estat la classe política, genèricament parlant, la qua ha arruïnat l'ACA".
L'aigua, en l'agenda política del país, només és políticament prioritària quan se li veu el cul als embassaments, és a dir, quan tenim sequera. Una vegada tenim els embassament plens l'agua desapareix com una de les prioritats de la política. N'hi ha molts exemples, tot i que Borràs esmenta dues excepcions: l'època de l'exconseller Albert Vilalta, que va fer una aposta personal per desplegar el Pla de sanejament de Catalunya, que ha tingut fruits positius, i, també, l'època d'en Salvador Milà, que va intentar fer un esforç perquè l'ACA fos un potent regulador i per acostar cada vegada més el cost real del cicle de l'aigua al preu que els usuaris haurien de pagar.
La irresponsabilitat política s'explica, també, en part "perquè històricament, des de la creació de l'ACA, l'Agència ha estat un instrument que no ha estat submís sempre a les directrius del Govern". De fet, l'Agència ha tingut una independència que li ha permès actuar, amb errors i encerts, a favor de l'interès públic de la gestió de l'aigua, "que no sempre ha coincidit" amb l'interès de determinada classe política, amb independència del color que hi hagués en el Govern de la Generalitat en aquell moment. "Fins al punt que més d'un vegada se'ns havia dit que el fet que al Consell d'Administració de l'ACA hi estaven representats tots els usuaris en certa manera era superflu i hi havia d'haver un consell directiu format exclusivament pels departaments de la Generalitat. Aquesta manca de control, o de no ser 'bons minyons', és, segurament, una de les causes per les quals s'ha deixat que l'ACA i Aigües Ter-Llobregat hagin arribat a l'estat catatònic de finançament que tenim ara."
L'impacte del problema de finançament
L'impacte de tenir un tribut, el cànon de l'aigua, que durant molts anys ha estat congelat, i que no s'ha pogut apujar per sobre l'IPC, ha fet que a mida que s'anava fent inversió, els costos d'explotació fossin majors… "Pensem en les depuradores -diu Borràs-: l'any 1991 hi havia 92 depuradores i actualment n'hi ha més de 400 en funcionament. Ha arribat un punt que aquest cànon amb prou feines dóna per cobrir les despeses d'explotació de les depuradores i les despeses estructural que té l'ACA: les xarxes de control, personal, manteniment, lloguers, reparacions, etc. Des d'aquest punt de vista, doncs, no hi ha diners per invertir en la reactivació de les mesures contingudes en el Pla de gestió hidrològica. Això explica que l'Agència s'hagi hagut d'endeutar, també ATL, per fer inversió, perquè no s'ha rebut la quantitat d'ajut, ja fos dels pressupostos públics de l'Estat o de la Generalitat –igual com es fan carreteres, escoles hospitals, aeroports, o canals de reg que no serveixen per res, com per exemple el Segarra-Garrigues."
«És curiós que ningú en aquest país no hagi escrit ni una sola línia sobre la barbàrie hidràulica del canal Segarra-Garrigues.
"És curiós com del fet de l'import d'inversió del canal Segarra-Garrigues, que en total és 1.550 milions d'euros d'inversió, quantitat superior a la de l'endeutament de l'Agència Catalana de l'Aigua, ningú en aquest país hagi escrit ni una sola línia encara sobre la barbàrie hidràulica que s'està cometent amb el canal Segarra-Garrigues -blasma Gabriel Borràs-; i és curiós, en canvi, que la Generalitat no tingui diners per tirar endavant el Pla de gestió de l'aigua a Catalunya, el Pla hidrològic, per tirar endavant les mesures necessàries per portar el nostre país a un equilibri entre l'aigua-medi i l'aigua-recurs, però sí que tingui diners per sufragar a compte seu la part variable del Segarra Garrigues, com fa pocs dies va anunciar el conseller Pelegrí, amb una rebaixa de 4 cèntims d'euro per metre cúbic."
Parlem d'un canal que havia de regar 70.000 hectàrees i que només en podrà regar 38.000, per la qüestió de les ZEPA (zones d'especial protecció per a les aus) i de la Unió Europea, de les quals actualment només se'n rega 2.000 perquè els teòrics beneficiaris no poden afrontar els costos, ja subvencionats, que la Generalitat ofereix per regar.
"I dic que es molt curiós que ningú no s'exclami sobre això i en canvi l'ACA sigui objecte d'aquesta campanya diria ferotge, políticament orquestrada, i que alguns dels seus últims responsables a més a més ara treballin per Agbar (Aigües de Barcelona). La conclusió trista de tot això és que el Pla de gestió no tirarà endavant", afegeix.
«Un país que no som capaços de posar a règim les dessalinitzadores que tenim, em pregunto com és que passa a plantejar-se de tirar endavant una obra faraònica com la del Roine.»
Sobre la taula es posen dues coses com a alternativa: el Roine i un ERO a l'ACA. "El resum final de la història és que la irresponsabilitat política desemboca en un expedient de regulació d'ocupació de l'Agència i amb la proposta, que qualificaria gairebé de fantasmagòrica, del Roine. Dic fantasmagòrica perquè nosaltres tenim dues dessalinitzadores a Catalunya que no estan funcionant al règim com haurien de funcionar –no produeixen l'aigua que haurien de produir–, perquè hem estat incapaços d'incorporar aquests costos en la tarifa. Al final, el problema de l'aigua, de l'abastament i de la garantia, planteja una pregunta molt clara: quina garantia vols?, i en funció de la garantia que vulguis el cost serà un o un altre. Un país que no som capaços de posar a règim les dessalinitzadores que tenim, em pregunto com és que passa a plantejar-se de tirar endavant una obra faraònica com la del Roine. Crec que la pregunta sensata és quina garantia volem i en funció de la garantia que volem, quant estem disposats a pagar i quena ho sapiguem fer el que s'hagi de fer.
L'impacte de la possible privatització d'Aigües Ter-Llobregat
La privatització d'Aigües Ter-Llobregat "és conseqüència d'aquesta irresponsabilitat política històrica que he comentat abans. S'ha de subratllar que va ser el president Pujol que va veure clar que el servei en alta d'una regió com l'àrea metropolitana de Barcelona havia d'estar gestionat i regulat, i orquestrat i operat, des d'una empresa pública (Llei 4/90)".
La privatització suposarà una pèrdua absoluta de control del regulador, en aquest cas l'ACA, sobre els cabals que es distribueixin en la xarxa en alta metropolitana. "Difícilment -assenyala Borràs-, amb una privatització del servei d'ATL es podrà complir el règim de cabals ambientals dels rius catalans, es podrà complir, molt difícilment per no dir impossible, el retorn del Ter cap a Girona, perquè evidentment l'operador en alta el que farà és col·locar a la xarxa l'aigua el cost de producció de la qual li sigui més barat per vendre-la, evidentment, a la tarifa més cara. No li interessarà col·locar aigua amb un cost de producció més elevat, perquè llavors el marge de benefici respecte de la tarifa seria més curt. Tot i que sobre el paper l'ACA continuarà sent el regulador del servei de distribució d'aigua en alta –la llei així ho determina–, tenint en compte que ara ja és molt complicat fer aquest paper de regulador, si es privatitza el servei en alta serà impossible."
Un exemple molt recent, afegeix Borràs, el tenim amb el cas del subministrament de gas natural al barri de Poble Nou de Barcelona, en el qual l'alcalde de la capital de Catalunya va sortir dient que li havien dit que en 48 hores tornaria a haver-hi gas per als veïns del Poble Nou. "L'alcalde de la capital de Catalunya no pot dir això. L'alcalde de la capital de Catalunya hauria de dir: 'He cridat el senyor Brufau, l'he fet venir a la plaça Sant Jaume, i li he dit que en 2 hores o tenen gas tots els habitants del Poble Nou o s'obre un expedient sancionador que derivarà en un canvi de distribuïdor de gas natural a la ciutat de Barcelona'. Això és el que hauria de fer un regulador públic quan estem parlant de serveis bàsics tan essencials per a la població."
Quines alternatives hi ha?
El full de ruta per normalitzar la situació d'ATL, però sobretot, també, de l'ACA, en global del finançament del cicle de l'aigua a Catalunya, va ser objecte d'una moció aprovada pel nostre Parlament l'abril de 2010, una moció, per cert, promoguda a instàncies de CiU, que llavors estava a l'oposició. És la moció 74/VIII que diu quins passos són els que cal fer per normalitzar la situació financera del cicle de l'aigua a Catalunya i de l'ACA en particular: establir un nou contracte-programa amb la Generalitat per obtenir diners d'inversió, via pressupostos de la Generalitat; tenir, també, inversió a la disposició addicional tercera, i un progressiu increment del cànon de l'aigua perquè vagi reflectint al preu el cost real de l'aigua.
Borràs lamenta que gran part de la disposició addicional tercera se n'anés a finançar la línia 9 del metro (que per cert es va adjudicar per 3.200 milions d'euros i ens n'acabarà costant 16.000 milions), "i això no és objecte d'escarni enlloc, és més essencial potser fer la línia de metro més llarga d'Europa i no és essencial que els ciutadans de Catalunya tinguem uns rius i una qualitat de l'aigua com déu mana".
El full de ruta està marcat en aquesta moció aprovada pel Parlament, per tots els grups polítics –tret d'un petit paràgraf que no va votar el PP perquè es feia esment al tema dels cabals ambientals del riu Ebre–, però com tantes altres coses que fa el Parlament de Catalunya, després ningú no li fa cas.
«Algú ha prioritzat que és més important el reg del Segarra-Garrigues que no la garantia d'abastament de la regió metropolitana o els cabals ambientals del Ter o els cabals ambientals del Gaià.»
"La situació d'ara no permet que hi hagi disposició addicional tercera i que es pugui destinar pressupostos a l'ACA o a ATL, però aquesta és una situació conjuntural, no estructural. En canvi, en aquesta situació conjuntural, sí que hi ha diners per altres coses, hi insisteixo: hi ha diners per abaixar el preu de l'aigua al Segarra-Garrigues. Per tant, algú ha prioritzat que és més important el reg del Segarra-Garrigues que no la garantia d'abastament de la regió metropolitana o els cabals ambientals del Ter o els cabals ambientals del Gaià. I no ho ha prioritzat l'ACA. Però el full de ruta està fet, aprovat, escrit i consultable a internet, al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya."
